Definitivament ella havia marxat el dilluns i fins dijous tindria les criatures, tal com havien acordat. Divendres era el dia de canvi, i el cap de setmana li tocaven a ell perquè l’Elena havia d’acabar d’arreglar-se el nou pis, una colla d’amigues anirien a socórrer-la muntant els nous mobles d’IKEA que ja havia encomanat, i fer això amb la canalla pel mig és una murga massa grossa. Per tant, es trobava sol a la que fins ara havia estat la llar familiar, molt sol. Una mena d’angoixa el tenallava, ja havia tornat a quarts de nou de la feina sabent el pa que es trobaria amb la casa buida, però en arribar el xoc encara va ser molt fort, massa. Cavil·lava.  No va sopar, no sabia com estar dins la seva pròpia casa, no volia connectar la televisió, no sabia on seure, què fer. Tenia ganes de plorar, es sentia abatut. Pensà en trucar algú, però què va.

Aleshores barrinà que el cap de setmana podria ser molt pitjor, ell sol amb les criatures. I aquell consell tant simple que li havia donat el seu amic li martellejava el cervell: adapta’t o no te’n sortiràs. Ja havia decidit adaptar-se feia dies, i per tant se li acudí submergir-se a internet a la recerca d’alguna alternativa, buscant a les pàgines de sempre recursos d’activitats per fer amb dues criatures de 6 i 8 anys. Però no s’hi veia: quedar-se a Tortosa tot el cap de setmana anant amunt i avall pels mateixos llocs se li feia ara insuportable. De cop i volta, una idea l’assaltà: marxar lluny, fotre el camp, trencar. Decidí llogar una casa de turisme rural per a tot el cap de setmana, el viatge era llarg però si s’ho muntava bé -ja en tenia experiència- seria fàcil que les criatures dormissin bona part del viatge. Un cop allà, ja veurien què farien, d’alternatives per fer activitats amb infants la mateixa pàgina web de les cases de turisme rural ja n’explicava. I si no, a passejar pel bosc, que segur que seria diferent que el del Port, que se’l sabien de memòria.

Dit i fet, arribat el divendres plegà al migdia i passà per casa per dinar una mica i fer entrepans, fer l’equipatge i agafar el cotxe i a ¾ de 4 marxà cap a l’escola a recollir el fills. No havia informat l’Elena de res, no en tenia cap ganes, no havia fotut el camp, ella?, doncs es tractava d’això, oi?, que cadascú fes la seva i ja està. Però igualment, per molt que s’hi escarrassés, no es treia de sobre la mica de mala consciència que li provocava el fet d’emportar-se els fills tant lluny tot el cap de setmana sense que l’altra en sabés res. Anava perdut en aquestes cavil·lacions, conduint com un zombie, amb els fills dormint darrera a les cadiretes. En arribar al lloc, va tenir la feinada d’entendre’s amb la persona que el va rebre, buidar el cotxe, fer el sopar, instal·lar-se a la casa, etc. I, mentrestant, l’Elena el va trucar 3 ó 4 cops al mòbil. Quan la canalla ja dormia, es limità a enviar-li un whatsapp dient “Estem bé, adéu”, sense afegir cap emoticona com abans feia.

L’endemà, en Jonathan ja s’havia preocupat de tenir una agenda d’activitats ben plena. A primera hora, van anar a muntar a cavall -bé, al final va quedar en un passejada en poni, perquè amb la petita no hi va haver manera- i després a mullar-se els peus al riu. Per la tarda, tenia programada una passejada pel bosc, però va ser un fracàs perquè els fills es van queixar tota l’estona. En tornar a la casa, resultà que els veïns també tenien canalla i allò va ser oli en un llum. Diumenge al matí van anar tots junts a fer una visita familiar guiada en un molí de Sant Joan de les Abadesses, i va ser tot un èxit perquè ja se sap que si hi ha més criatures, la cosa funciona millor. Ja de tornada cap a la casa de turisme rural, li van tornar a venir tots els mals, però va valorar amb satisfacció que per unes hores hagués oblidat les cabòries que el rondaven. Pensà que no s’ho havia organitzat pas malament, i això l’animà una mica de cara al que l’esperava els propers mesos, que sabia que seria dur de passar.

Deixa un comentari