Al final s’havien decidit després d’una tirallonga increïble de whatsapps en el grup que havien creat el mes passat i que havien anomenat Puretas Forever. Ja feia uns anys que havien reprès el contacte gràcies al Facebook i anaven quedant de tant en tant per sopar, però fins aleshores mai se’ls havia acudit fer alguna altra cosa junts, menys encara embrancar-se en un cap de setmana d’esquí. Al grup n’hi havia que això d’esquiar no els feia ni fred ni calor i, ja a la cinquantena, tampoc és pla de posar-s’hi però s’hi van avenir perquè mira, un cap de setmana amb la colla de l’escola tampoc està malament, i més si la idea és marxar de la ciutat per unes hores i no fer absolutament res de profit, més enllà de xerrar, descansar i procurar-se uns riallades rememorant els vells temps i les bestieses compartides de joventut.
Un cop s’havien posat d’acord en el cap de setmana que a la majoria anava bé, la Marta i la Clara, les més decidides del grup, van encarregar-se de buscar allotjament. I clar, amb tant poca antelació tot estava ple i ben ple. Van estar una bona estona mirant opcions amb el nas enganxat a la pantalla i, atesa la complexitat de la decisió, van descartar inflamar el grup de whatsapp permetent que tothom fiqués cullerada en la decisió a prendre. Per contra, van fer tota una altra estratègia: prendre una decisió i presentar-la a la colla com una autèntica bomba, sense dir res del que havien patit per trobar una alternativa pel fet d’haver-se decidit tant tard: anirien a esquiar a Núria i s’allotjarien en una casa de turisme rural de la Vall de Ribes. A tothom li va semblar una jugada mestra de la Marta i la Clara. Es van organitzar en 4 cotxes -no tothom podia sortir alhora de Tarragona i voltants-, van organitzar el tema del pagament i del menjar mínimament i a les 10 de la nit del divendres tota la colla ja estava asseguda a la taula gran del menjador sopant i fent plans per a l’endemà: que si abans de marxar a esquiar jo pujaré aquella muntanya d’allà, que si jo primer aniré a córrer una mica per escalfar, que si jo m’he portat una mica de feina i també em llevaré d’hora i així m’ho trec de sobre, doncs jo vull veure la sortida del sol i a veure qui m’acompanya fins la sortida del poble, que si jo faré un pastís boníssim abans de marxar i així quan tornem cansats al vespre ja el tenim fet, i així anar apuntant un cúmul de bons propòsits i iniciatives fermes.
Fent-la petar i amb l’ajut d’una ampolla de mistela que havien comprat, no va ser fins a quarts de dues que algú se li va ocórrer preguntar si anaven a dormir o què. Cap allà a les dues el Ramon i el Pere van començar a desfilar cap a les habitacions, i a sobre les 3 es va fer silenci.
Silenci que va durar fins gairebé les 11 del matí. La primera en llevar-se fou l’Elena, i va començar a despertar tothom perquè clar, quines hores!, encara havien d’esmorzar i organitzar-se i anar a buscar el cremallera per pujar a Núria i comprar el forfait per a tot el cap de setmana que surt millor de preu i començar l’esquiada. Però el fet és que a la pobra Elena la tropa no la seguia: el cansament que portaven, l’edat, la calma i tranquil·litat que transmetia l’indret, l’ambient i el confort de la casa… tot anava en contra de llevar-se d’hora i començar a córrer. Els primers que coincidiren a la cuina van convenir que, a més, el dia era rúfol i ventós i que feia molta mandra sortir no ja de casa, sinó del llit. Sobre la una, havent esmorzar, van decidir que s’ho agafaven amb la calma. Van passar el dia pràcticament tancats a casa, només algú s’aventurà a fer una petita passejada pels voltants.. El dia s’escolà entre jocs de sobretaula, cuinar, fer foc, xerrar, migdiades, quatre capítols de la darrera sèrie de la que tothom parlava, trucades a les respectives famílies, lectures i petites tasques domèstiques. Al vespre, un grupet de 3 s’animà a baixar al poble per avituallar-se L’endemà diumenge, només l’Elena, el Juanca i la Carme van pujar a Núria a esquiar.