Capficat, aliè al que s’esdevenia dins el cotxe, en Salvi conduïa Vall de Ribes amunt. La seva companya ja el veia venir, ja se n’adonava feia estona, i va decidir deixar-lo fer i a veure fins on durava aquella actitud que tornava a aparèixer. Mentrestant, anava assumint que s’hauria d’ocupar de tot. Així va ser: l’arribada a la casa, la instal·lació, l’organització del primer àpat.

Després, quan passejaven tots cinc pel bosc, en Salvi va badar boca per primera vegada.

-Gràcies… eeh…perdona, disculpa’m-, va fer mirant la Lluïsa.

-Què, ja ets aquí? Ja has tornat? Benvingut, doncs-, va fer irònicament.

-Sí. Ho sento. Ja ho saps, no m’agrada això de desaparèixer així a estones-, intentà excusar-se.

-Estones? Estones, dius? Portes així cinc hores. Fes el favor d’estar pels fills ara, més tard ja en parlarem, tu i jo-, digué la Lluïsa amb fermesa i amb un punt de ressentiment i sense mirar-lo.

En una marcada corba de la pista forestal varen trobar el cartell indicador que assenyalava la drecera cap al coll i cap allà enfilaren. Ell anava davant, xerrant i fent bromes als tres petits per distreure’ls de l’esforç d’aquell tram de pujada sostinguda i ella anava al darrera, a una vintena de metres intentant deixar enrere la tensió viscuda les últimes hores. Reflexionava que precisament havien anat allà pel que hi va tothom, per relaxar-se i gaudir del caliu familiar i per gaudir d’un entorn natural i diferent. I es trobava tensa i un xic angoixada, com qualsevol dia ordinari al bell mig de Badalona. En fi, encara quedava marge perquè allò no es torcés del tot, hi havia una oportunitat, ni de bon tros estava tot perdut.

Aleshores s’adonà que aquella pujada l’havia fet entrar en calor, el front i les aixelles molles. S’aturà, s’alleugerí de roba i respirà. Va poder, en aquell moment, connectar amb l’entorn en el que es trobava. Un imponent bosc de pi negre l’envoltava i podia sentir el silenci més absolut combinat amb una lleugeríssima remor de vent. El sotabosc era escadusser i ple de gespa que combinava amb abundoses clapes de molsa. El cap li va fer un petit rodament, per uns segons es va quedar en blanc i s’agafà instintivament amb el braç esquerre al tronc que tenia al costat per por de caure. Uff!. No res, no ha estat res, serà que tant d’aire pur i tanta calma m’estan posant cos i ànima a lloc, reflexionà mentre continuava respirant fons, conscientment. Carregà de nou la petita motxilla i prosseguí amunt. Ja no sentia el grupet familiar que la precedia però això no l’alterà gens. A veure com funciona això d’haver vingut amb en Biel, l’amic de l’escola d’en Roc. I a veure com encaixaran amb la Marta, perquè ella i en Roc no paren de fer-se la guitza amb la gelosia que es tenen, i a veure si amb la presència d’en Biel la cosa va més fina, i el Salvi ja pot anar espavilant perquè com es torni a penjar jo desapareixo. La veueta interior no s’aturava fins que per fi veié que el corriol davallava breument i ràpida i s’obria la clapa de bosc que era un prat ben verd i ple de floretes de tots colors que ocupava tot el coll. Hi havia un parell de cotxes aparcats on moria la pista forestal i la seva família una mica més enllà. S’hi atansà i, en veure-la venir, la petita sortí corrents al crit de mama!. La Marta li saltà a sobre i va rebre una sotragada que per poc no la va fer caure mentre sentia l’excitació i felicitat de la seva filla. L’abraçà i la portà a coll i be fins on era el grup masculí que jugaven a futbol, com no podia ser altrament. Ell li va clavar els ulls cercant informació sobre el seu estat d’ànim i quan les mirades es van trobar ell desvià ràpidament la vista, incòmode. Però ella anà a trobar-lo i li feu un petó.

Deixa un comentari