Arribant al petit poble, dalt de tot de la vall i serpentejant per l’estreta carretera a la que en absolut estava avesada, la Nora i la seva filla van abaixar el vidre de les finestres del cotxe en sentir un rampell intuïtiu de voler olorar, sentir, esprémer l’aire i el paisatge que contemplaven. Uns segons respirant a fons aquell aire fred i net que entrava als seus pulmons i que arribava al tronc i a les extremitats i que vivificava i que contrastava amb l’entumiment de les natges i els peus després de tres hores ben bones assegudes dins el cotxe. Entrant al poble, van aparcar davant la casa i saltaren dels seient amb ganes d’estirar-se, de moure’s i d’experimentar el contacte al cos del ventet fresc en aquella hora ja foscant.

L’encarregada de l’acollida les esperava feia una estona i va eixir a rebre-les. Mentre la Nora xerrava i quedava d’acord amb ella allà fora mateix, la Jana tornà cap al cotxe a procurar-se un abrigall puix que, com comprovà, anava massa valenta per restar a la intempèrie.

Un cop dins, mare i filla van començar la descoberta -amb aires d’inspecció militar- d’habitacions, banys, cuina, menjador… cap racó escapava a la xarxa del seu judici: mira quin moble més maco, oh! I m’encanta aquest detallet aquí sobre, però aquestes cortines no m’acaben de fer el pes, el lavabo està molt bé, doncs la cuina Déu n’hi do, i així una bona estona, com semblava que no podia ser altrament. De cop i volta, la Nora torna a tocar de peus a terra i gairebé cridà cap a la seva filla:

-Nena! Que el cotxe ha quedat obert! Hem d’entrar les coses!-, amb un punt d’esglai.

-Òstia, mare! No m’espantis, vols?- va fer la filla aixecant-se d’un bot del sofà i caient-li a terra el comandament de la tele que ja manegava.

En un moment van entrar els paquets, van escollir habitacions i ocupar armaris, van omplir el lavabo d’estris i ampolletes, van penjar anoracs, van deixar el calçat a l’entrada, van omplir la cuina amb el menjar que duien i així anar fent, una ocupació de l’espai en tota regla, com els gasos, que tendeixen a ocupar tot l’espai disponible.

En acabat, mare i filla es van mirar com dient i ara, què? i després de parlar-ne un moment van decidir que primer farien un vol pel poble a mode de primera descoberta encara que ja fos nocturna i que en tornar prepararien una mica de sopar i a dormir d’hora, res de tele, que volien dormir molt i l’endemà llevar-se d’hora igualment per aprofitar el dia. Les olles s’assemblaven a les cassoles en qüestions pràctiques i d’organització.

Ja passejant pel carrer principal i just on el poble s’acabava i el camí feia baixada per anar cap al torrent on hi havia les runes de l’antic molí on poques dècades abans els vilatans molien el gra per fer-se el pa, se sentia com xerraven:

-Filla, tenia moltes ganes que arribés el moment de tenir tot un cap de setmana per a nosaltres soles. M’has d’explicar moltes coses!-.

-I tant, mare, i tant!-.

I es van fondre en una càlida abraçada, d’aquelles que es veia d’una hora lluny que feia molt temps que no es feien i que ambdues en tenien moltes ganes.

Deixa un comentari