Tots dormien feia estona però ell encara aguantava el tipus davant la televisió per la simple raó que ho podia fer. Anava a la recerca de quelcom que li semblés interessant, però el fet de canviar de cadena cada cop s’accelerava, com més en veia menys continguts interessants trobava. Al final desistí i apagà la tele, s’alçà del sofà i mirà per la finestra a veure què veia i trobà un cel estelat però amb alguns núvols grossos, i les muntanyes que es retallaven a l’horitzó. Ho contemplà pausadament, se’n cansà ràpid, mirà el rellotge, va veure que ja era prou tard i va anar a rentar-se les dents i a orinar abans de ficar-se al llit. Quan es raspallava entengué que, de fet, el que volia era allargar l’estona d’estar en aquella casa nova, fer durar l’estada, gaudir-ne d’alguna manera. Però era absurd: sol, cansat de tota la setmana i amb la intenció de sortir a córrer un parell d’hores demà a primera hora. Per tant, deixà preparades les bambes de córrer, la motxilleta, l’aigua, la gorra i mitjons i el pantaló per córrer. En ficar-se al llit, notà la seva dona ben adormida i abans dos minuts caigué als braços de Morfeu.

A 2 de 6 sonà el despertador i a  ¾ ja corria costa amunt, seguint intuïtivament l’itinerari que ahir al vespre havia mig planificat des de la casa estant. Amunt!, amunt!, buff! quin fred,  compte no em torci un peu, ara per aquí, etc. Dues hores després ja era de tornada, suat, esbufegant, cames trinxades, cansat i feliç perquè després de fer això se sentia més viu, i com si ja hagués fet alguna cosa que valia la pena aquell dia. Començà a preparar l’esmorzar per a tothom i mentre es dutxava sentí que s’anaven llevant i començaven a seure a taula.

A través de la finestra van veure passar un ramat de cabres pel mig del carrer principal del poblet. La canalla, excitada, sortí a veure les cabretes de prop i ell i ella feren el mateix un parell de minuts més tard, considerant inevitable aquella interrupció del moment de l’esmorzar. Un dels fills arrencà a córrer cap a una cabreta petita però amb tant mala fortuna que ensopegà i anà a petar de cap contra una pedra del marjal que feia el camí ja a les afores del poblet. Pare i mare van córrer en el seu auxili i quan van arribar el fill estava sent atès pel pastor, que no era un home del país sinó que deuria ser un immigrant marroquí. La mare li va preguntar que com estava, agafant la criatura i el pastor els va dir:

-No és res, un cop no gaire fort, s’ha aixafat la pell del front. Li sortirà una blau, renteu-li la ferida amb aigua i sabó que quedi ben neta i tapeu-li amb una pomada desinfectant i cicatritzant, això és tot-, i fent-li una carícia a la criatura que ja no plorava, semblà que feia mitja volta sense acomiadar-se.

Però allò que el pastor veia tant senzill ells no ho varen veure gens clar. Van decidir anar en cotxe fins la capital de comarca, on hi havia un CAP i demanarien que fessin una radiografia al seu fill, que li desinfectessin com calia la ferida i que li posessin algun punt de sutura, que li donessin la vacuna del tètanus i un medicament per calmar el dolor i rebaixar la inflor. Es van precipitar tots dins el cotxe i amb caràcter d’urgència feren via. Un cop al CAP, ho van explicar tot a l’acollida d’urgències i els van fer esperar mitja hora que se’ls feu eterna. Finalment, l’infermer els cridà conforme la metgessa els atendria. Ell es quedà amb la resta de la canalla i la mare entrà amb el fill. Deu minuts més tard sortien tots dos. L’estranyà que haguessin enllestit tant ràpid I alhora es fixà que ella feia cara de contrarietat. Li va preguntar que què havia dit la metgessa i per resposta li allargà el paper de la visita, mentre marxava amb totes les criatures cap al cotxe. Aleshores va llegir: Contusió lleugera zona occipital i amb inflamació moderada. Tractament: rentat amb aigua i sabó i 4 dies amb pomada antibacteriana en apòsits renovats cada 12 hores. Vacunació antitetànica descartada.

Deixa un comentari