El poder dels Bonada de Serrat

casetes-serrat

De Can Bonada de Serrat n’han sortit una bona colla de metges. N’hi ha hagut de totes les especialitats, però potser la més coneguda de les habilitats mèdiques dels Bonada ha estat la traumatologia i una habilitat sorprenent per composar trencaments d’ossos.

Els Bonada han exercit aquestes habilitats molt abans que cap fill o filla de la casa obtingués un títol de llicenciat en medicina. En efecte, corria l’any 1690 quan un exèrcit francès envaïa, per enèsima vegada en pocs anys, les castigades terres de la vall de Ribes. L’objectiu dels francesos era convertir la vall en una terra cremada i enderrocar castells i muralles. Calia evitar que la vall fos un territori massa fortificat i que es convertís en una plataforma d’atacs cap a França. Aquell any 1690, caigueren les muralles de Pardines, enderrocades per militars francesos. Altres castells i cases fortes de la vall tingueren el mateix destí. Els francesos no deixaren cap indret per inspeccionar. Així s’enfilaren fins a Serrat. Els habitants d’aquest indret devien haver-se amagat esporuguits a l’església de Fustanyà mentre els francesos duien a terme la seva feina. Entraren a Can Bonada, ho capgiraren tot i cremaren algunes coses. Quan els soldats francesos es van retirar amb la destrossa feta, els habitants de Serrat van tornar a casa. En Pere Joan Bonada Peyrotó va veure casa seva tot cremada i, entre d’altres coses, un Sant Crist trossejat a terra. El va recollir i amb molta cura el va composar enganxant els trossos amb cera. Diu la llegenda que d’ençà d’aquell moment en Pere Joan Bonada i els seus descendents reberen el poder de composar ossos trencats.

La fama d’aquest llegendari poder dels Bonada es va estendre per tota la comarca i territoris veïns. Pere Bonada Gatius (1794-1872);, descendent d’aquell Pere Joan Bonada, visqué de nen a Olot. La seva popularitat fou tan gran que no parava de rebre visites de gent amb problemes d’ossos. El nen no estava gaire atent als malalts i, més aviat, refusava usar el seu poder. Per això, cada pacient es presentava amb una joguina perquè el nen els fes cas.

Amb el pas dels anys, els Bonada han anat a la universitat i han excel·lit com a grans traumatòlegs els descendents directes d’en Pere Joan Bonada Peyrotó. Amb tot, poc els calia anar a la universitat, perquè com diu la dita que va néixer al mateix temps que la seva llegendària fama:

“ningú no neix ensenyat sinó en Bonada de Serrat”.

Pere Bonada et alii, Història de la Família Bonada (em premsa). Capdevila (1789); 202v.

Jordi Mascarella i Miquel Sitjar. Llegendes i creences de Vall de Núria i Vall de Ribes. Farell, març de 2003.

Els primers orígens de Can Bonada

Segons consta en el primer document que posseïm, adquiriren aquesta casa i les seves terres per la donació que féu en Bartomeu de l’Artanyà el 19 de gener de 1519 a Madona Joana, esposa de Joan Bonada amb la condició de fer dir una trentena de misses per l’ànima del seu pare Joan de l’Artanyà, al Sr. Rector o Vicari de Fustanyà. El document diu així:

“A 19 de gener de 1519 rebut per mi Guillem Garcia lloctinent de notari en la vall de Ribes per los honorables cònsols de dita vall.

Jo Bartomeu de l’Artanya del lloc de Pontac del bisbat de Tarba, en la terra de Bearn, hereter universal de lo Joan d’Artanya (difunt);, àlias Tambori (difunt); mon pare, així com a hereter faig do en donació pura i irrevocable que es diu entre vius, dono a vós madona Joana Bonada muller d’en Joan Bonada habitant en lo veïnat de Serrat de la parròquia de Sant Serni de Fustanyà en el bisbat d’Urgell.

Això és que do aquella casa mia que a mi m’es pervinguda de mon pare, Joan d’Artanya (difunt) alies dit Tambori, la qual casa es vulgarment anomenada la casa del graner de monsenyor Callar situada en lo dit veïnat de Serrat la qual casa us dono tots los drets que pertanyen a la dita casa això és terres, horts, casals i casalicis, emprius de boscs i d’aigües i de totes coses això és pertanyents a la dita casa segons els altres habitants tenen per el senyor mossèn Damià de Callar i segons es mostra en carta fermada per dit senyor, tocada i closa per monsenyor Baldiri Genover notari de la vall de Ribes la qual casa fa cada any de cens el dit senyor mossèn Callar en un ral d’argent pagador en la festa de Sant Miquel de setembre cada any la qual donació us faig amb tal pacte i condició que hagueu de pagar i fer un trentenari de Sant Amador el dit mon pare i que sia cantat per lo rector o vicari de Fustanyà per l’ànima del dit mon pare i la dita Joana Bonada accepta la dita donació fent infinites gràcies el Joan d’Artanya i promet donar compliments en lo dit trentanari de Sant Amador dins 6 mesos primers vinents i donar bon compliments i d’això presta juraments en poder del notari sota escrit etc. Fias largo modo per vos en forma etc. jurem etc.

Testimonis mossèn Jaume prevere vicari de Queralbs i Joan Morera àlias Mug de Fustanyà”

Fa pensar el fet de la donació, per quin motiu intercanviava una propietat només per una trentena de misses, per el pare difunt del donador. No hi havia cap lligam familiar, el donador era del Bearn i la Joana de Serrat. Podia haver-hi una amistat, una estimació, un agraïment?. Molt difícil d’explicar-ho. La distancia de Pontac a la vall de Ribes era de varis dies amb carruatges o cavalleries. Del 1463 al 1492 la vall de Ribes va formar part del regne de França, així el 1463 els homes de la vall pacten amb el rei Lluís de França, el manteniment dels drets que ja tenien quan depenien de la corona catalana. És possible que en aquell temps Joan d’Artanyà, difunt, pare de Bartomeu, fos un militar de l’Exercit francès o un funcionari i que comprés al Mas Graner. Una vegada recuperat el Comtat del Rosselló i la Cerdanya, els era prohibit als francesos i estrangers adquirir propietats a la vall de Ribes. En Joan Bonada que venia de Pontac, podia haver comprat a baix preu el Mas Graner a Bartomeu d’Artanyà, i al no poder anar al seu nom, puix tampoc era natiu de la vall, simular una donació a la seva esposa Joana Pradell. Aquesta simulació podria ser l’origen de les primeres desgravacions fiscals de l’època.

Sargatal i Roca. Treball de recerca de Batxillerat. Juny 2002. Refer la casa. Projecte de rehabilitació d’un mas concret.

L’Església de Fustanyà

esglesia

Fustanyà és un agregat de Queralbs, que es troba situat en la part nord del Pla de Rialp, a l’esquerra del riu Freser, enfilat sobre la Roca del Tut al peu de la Serra de Pòrtoles.

Quan els habitants de Fustanyà van començar la construcció de que s eriosa la seva església parroquial, les bruixes|bruixots, que vivien, gairebé davant per davant, de les coves de Rialp, van quedar intrigades per la magnitud de l’obra que veien començar, suposar que pogués ser destinada a una església i, per tal de quedar bé amb els seus veïns més pròxims, van acordar ajudar-los.

Cada nit, volaven molt lluny a buscar en alguna pedrera les roques millors i més pulcres que trobaven i les deixaven al costat dels embasaments|fonaments i, així, els de Fustanyà, cada matí, trobaven les pedres ben escairades, q ue podien col·locar. Així amb facilitat.

Això va durar un temps. Quan les bruixes|bruixots es van assabentar que pensaven fer un campanar, i, per tant, allò, que estaven ajudant a construir, era una església!… ja no van voler ajudar més!, i així, la gent de Fustanyà tub per acabar el temple amb pedres molt més senzilles, que trobaven pels voltants. Per això, aquesta església aquesta feta en dues etapes.

En la seva part inferior hi ha unes pedres pulcres i ben quadrades, de gran qualitat i, en canvi, en arribar a l’alçada del sostre, on comença la teulada i el seu campanar, és d’una pedra molt basta.

No obstant això, encara sense l’ajuda de les bruixes|bruixots, l’església es va acabar i va quedar molt bonica. És d’estil romànic i està dedicada a Sant Sadurní.

Gonçal Cutrina i Sorinas. Llegendes i tradicions de les Valls del Ter i del Freser. Edicions Maideu. Ripoll, 1981.